PERQUÈ M’OFEGO CANTANT?

ADMINISTRACIÓ I DOSIFICACIÓ DE L’ALÈ EN L’EMISSIÓ VOCAL

Molts cops em trobo amb persones, sobretot homes que venen a mi per primer cop a treballar la veu amb un cos esculpit: esportistes, entrenadors personals, etc. però que no tenen cap control sobre la seva respiració. Encara que aparentment la caixa toràcica és grossa, és difícil veure el moviment de les costelles flotants (són les costelles més baixes de la caixa toràcica que no s’insereixen en l’estern). 

En la majoria dels casos s’han construït un cos des de la duresa i l’esforç. Són capaços, per exemple, de fer sèries interminables d’exercicis abdominals, però a l’hora de sostenir una nota l’aire s’esmuny per tot arreu o queda frenat amb molta tensió i escanyament a la gola i en aquest cas no queda altre remei que empènyer el so per a projectar-lo.

Això podria indicar que la musculatura interna no treballa sincrònicament amb l’exterior. Un exterior massa dur i un interior oblidat.

Per aquests casos proposaria exercicis de presa de consciència del cos, és a dir de propiocepció combinats amb la dosificació de l’alè i l’emissió de sons vocàlics.

També sovint es dóna el cas de persones amb una estructura muscular laxa que no poden arribar a controlar la musculatura toràcica i abdominal per tal de mantenir un suport i dosificació de l’alè necessari. En aquest altre cas l’esforç per emetre un so és titànic produint un esgotament al cos i a les cordes vocals enorme. Segons els casos recomano exercicis que permetin anar d’una manera progressiva en l’adquisició de força per a construir un cos sòlid on l’alè trobi el suport necessari per a l’emissió correcta de la veu.

Es necessita la força per a cantar o emetre un so, sí; però també es necessita la ductilitat. Aquesta consciència de la “força justa” és necessària per a una administració eficient de l’alè i per a l’emissió d’una veu plena i bella.

L’harmonia és l’equilibri de l’energia.